La transició cap a una indústria més sostenible i la lluita contra el canvi climàtic exigeixen solucions tecnològiques innovadores i una estreta col·laboració entre el món empresarial i l’acadèmic. En aquest context, GasN2, empresa catalana fundada l’any 2009 i liderada per l’enginyer químic Oriol Martínez (IQS), s’ha erigit en un actor destacat en el desenvolupament de tecnologies per a la generació de gasos industrials in situ i, més recentment, en la captura i valorització del diòxid de carboni.
Des dels seus inicis, GasN2 ha apostat decididament per l’R+D com a motor de creixement i diferenciació. Una peça clau en aquesta estratègia ha estat la seva participació continuada en el Pla de Doctorats Industrials de la Generalitat de Catalunya. A través de diversos projectes en col·laboració amb centres de recerca de prestigi com l’Institut Químic de Sarrià (IQS), GasN2 no només ha desenvolupat tecnologies pioneres, com el seu sistema de captura de CO₂ mitjançant Adsorció per Canvi de Pressió (PSA), sinó que també ha explorat vies innovadores per a la seva reutilització en la indústria alimentària i la producció de productes químics i combustibles sintètics. Aquests projectes reflecteixen una evolució constant, des de la captura eficient fins a la creació de valor a partir d’un gas d’efecte hivernacle.
En aquesta entrevista, Oriol Martínez comparteix la seva visió sobre el paper crucial de la innovació, la simbiosi necessària entre universitat i empresa, i els reptes i oportunitats que planteja la sostenibilitat en el sector industrial.
"No estem aquí per guanyar diners. Estem aquí per donar solució als problemes del planeta."
– Què feu a GasN2?
– GasN2 és una companyia centrada a donar solució als problemes de sostenibilitat del planeta. Treballem en el món dels gasos: fabriquem màquines que instal·lem a casa dels clients per produir diferents gasos, com nitrogen i oxigen.
Gràcies al doctorat industrial, del qual parlarem més endavant, apliquem la mateixa tecnologia. Tenim un equip que captura gasos de combustió de calderes o de diferents punts d’emissió. Separem els gasos que són nets i ja presents a l’atmosfera. Ens quedem amb el diòxid de carboni, el concentrem mitjançant un procés de pressió i li donem altres usos. A més, disposem de tecnologies per fabricar fred, bombes de calor i sistemes d’assecatge per a productes alimentaris, químics i de química fina.
– Com va sorgir l’oportunitat de fer un doctorat industrial?
– En aquell moment, estàvem molt preocupats per la problemàtica mundial de la captura de CO₂. Les solucions que trobàvem al mercat no eren viables, ja que generaven més impacte ambiental que no pas emetre directament el CO₂. Vam pensar que seria interessant aplicar la tecnologia que ja utilitzàvem per fabricar nitrogen per capturar el CO₂. Vèiem la possibilitat de fer-ho, però ens faltava coneixement i personal.
En una conversa amb l’Institut Químic de Sarrià (IQS), ens van suggerir que optéssim per un doctorat industrial. Ens van presentar l’Àngel, una persona que podia liderar aquest repte, i vam veure clar que podíem connectar amb èxit les dues realitats: recerca i aplicació pràctica. Així va començar el nostre primer projecte en aquest àmbit.
– Quins avantatges us ha aportat el doctorat industrial i com us ha posicionat en el vostre sector?
– El doctorat industrial ens ha permès situar-nos en l’estat de l’art tecnològic. Ens ha facilitat l’accés a tot el coneixement que hi ha a la universitat, un coneixement molt profund que està molt més enllà del que hi ha habitualment a l’empresa. Les empreses sabem que aquest coneixement existeix, però ens és molt difícil accedir-hi.
A través del doctorat industrial, hem establert vincles reals que ens han obert la porta a desenvolupar noves tecnologies. Això dona l’oportunitat d’aplicar tot aquest coneixement desenvolupant noves tecnologies.
Es dona una situació molt curiosa en la relació universitat-empresa: les empreses necessiten generar valor, donar valor, i les universitats no. Per tant, les universitats fan recerca, i fan recerca bàsica, però no busquen fer valdre aquesta recerca. En canvi, les empreses necessitem aquest coneixement i podem donar-li valor. Per tant, poder posar en contacte l’empresa i la universitat és molt important per començar a donar valor a tot aquest coneixement.
"La gran problemàtica social no és només capturar el CO₂; [...] una vegada l'has capturat has de saber què en fas."
– Com és la relació amb la universitat al llarg dels diferents projectes?
– Ha canviat molt, però GasN2 també ha canviat molt. Al principi, érem una empresa molt petita, i invertir en un Doctorat Industrial era fer-ho amb l’única tecnologia que crèiem que podia ser una tecnologia de futur.
Allò va significar la primera pedra per muntar tota una estructura, per invertir en el desenvolupament de noves tecnologies, noves aplicacions, nous productes, que són molt importants.
Avui tenim 65 projectes d’R+D en marxa i som 120 treballadors, dels quals 25 formen part de l’equip d’innovació. El doctorat industrial va ser l’origen d’aquesta transformació. Va fer possible que els nostres stakeholders entenguessin la recerca com un actiu fonamental per al creixement. I no només per a nosaltres: aquest enfocament és clau per a qualsevol empresa amb vocació de futur.
– I què us aporta la Universitat concretament?
– La universitat ens proporciona coneixement especialitzat i rigorós, i l’empresa el que fa és donar-hi valor. Les empreses transformem aquest coneixement en solucions aplicables i útils per al mercat. Al final, les universitats desenvolupen coneixement, desenvolupen know-how, però no arriben al mercat, aquest desenvolupament no hi arriba. Perquè moltes vegades tot aquest desenvolupament tampoc no aportarà un valor afegit al mercat, a qui necessita aquesta tecnologia. A més, les empreses que donem solucions, que donem serveis al mercat, sabem com aquesta tecnologia la podem transformar en alguna cosa que el client necessita i està disposat a pagar per aquesta tecnologia.
– Quin paper juga la figura del doctor o doctora dins de l’empresa?
– Al final, el doctor o doctora, a part del títol, el que té és una excel·lència en el coneixement. Sap com s’adquireix el coneixement i està més a prop de la veritat científica que qualsevol altre perfil.
Quan una empresa vol desenvolupar una tecnologia capdavantera, qui pot aportar aquest coneixement diferencial és, precisament, un doctor. Està en el nivell més alt del coneixement i això li permet obrir camins que altres perfils no poden abordar.
– Ens pots posar exemples concrets de resultats dels vostres projectes i de com contribueixen a reptes socioeconòmics actuals?
– Fa poc hem implementat una de les primeres tecnologies que permet capturar el CO₂ de les emissions d’una caldera i reutilitzar-lo dins del mateix procés de producció d’una planta. És un cas clar d’economia circular: el CO₂ que abans es perdia a l’atmosfera ara s’utilitza com a recurs. Aquesta solució s’ha instal·lat a l’empresa Reixach, i estan molt satisfets, no només pels beneficis ambientals, sinó també per l’estalvi econòmic. Aquesta és una gran aplicació molt interessant. Poder capturar CO₂ en els mateixos processos de producció…
Un altre exemple és el projecte amb el grup Teresa Carles Flax & Kale, que produeix kombutxa. Estem instal·lant un sistema que capturarà el CO₂ de la seva caldera, utilitzat per generar vapor en el procés de producció, i aquest CO₂ es reutilitzarà per carbonatar les begudes. El gas, que d’altra manera s’hauria alliberat a l’atmosfera, queda fixat dins el producte final. Quan es consumeix, aquest CO₂ es converteix en carbonat càlcic. És una forma innovadora i útil de fixar el carboni en el cicle de vida dels productes.
– Quins són els projectes de futur que teniu?
– El nostre futur està totalment vinculat a la sostenibilitat. Cada dia, a GasN2, treballem pensant en com fer més sostenible el planeta, i això passa, inevitablement, pel CO₂. Gràcies al doctorat industrial hem aconseguit desenvolupar la tecnologia més eficient del mercat per capturar-lo. Però la gran problemàtica social no és capturar el CO₂; nosaltres ho fem de forma molt eficient, però una vegada l’has capturat has de saber què fas amb aquest CO₂.
El repte real és què en fem, d’aquest CO₂. Injectar-lo sota terra pot ser una opció, però no és una solució viable a gran escala. Cada any s’emeten 52.000 milions de tones de CO₂ a l’atmosfera, una barbaritat. Per tant, hem de buscar alternatives viables, escalables i útils. Per tant, totes les tecnologies que s’estan desenvolupant a partir d’ara són per respondre al fet que farem ara que sabem com capturar-lo i sabem que l’estem capturant de forma eficient.
Poso un exemple ràpid. Ara mateix, pensem a capturar una tona de CO₂… per entendre’ns, un cotxe per cada quilòmetre que fa emet 100 grams de CO₂. Per tant, estem parlant que és moltíssim. Per capturar una tona de CO₂, el cost que ha aconseguit GasN2 està al voltant dels 30 euros. Això és molt baix. Per tant, capturar no és el problema. El podrà capturar tothom que emeti. I estem parlant que hi ha empreses que estan emetent milions de tones de CO₂. Perfecte, i quan tens un milió de tones capturades, què en fas d’un milió de tones capturades d’aquest CO₂? A GasN2 estem desenvolupant tecnologies per transformar aquest CO₂ capturat en productes útils com metanol o etilè. Amb aquests compostos podem fabricar resines, plàstics i altres materials d’ús quotidià. Aquests productes esdevenen “verds” perquè són derivats directament del CO₂ recuperat. Això obre un camí cap a una economia circular real i transformadora.
– Que creieu que la universitat us pot aportar a aquests projectes futurs?
– Quan tu tens la idea i saps la necessitat social –i aquesta és la nostra feina, trobar qui estarà disposat a pagar per aplicar això, per aplicar aquestes tecnologies–, tu necessites l’excel·lència en desenvolupar aquesta tecnologia. No n’hi ha prou amb tenir la idea. El més difícil és desenvolupar-la, portar-la a terme, fer que funcioni. Aquesta idea s’ha d’aterrar, s’ha de donar color. Has de fer que aquesta tecnologia funcioni, que sigui robusta, i amb això ens ajuda la universitat.
La universitat també ens ajuda amb components que necessitem: quin tipus de màquina necessitem, quina membrana és la millor per capturar certs compostos, quina tecnologia és òptima per produir hidrogen, etc.
Tot i que disposem d’un equip d’R+D molt potent, format per 25 persones, no ho podem fer tots sols. Necessitem el coneixement profund que només pot oferir la universitat, especialment en àmbits molt específics com l’hidrogen o els sistemes avançats de separació de gasos.
– Des del punt de vista de l’empresa, les publicacions durant la recerca es veuen com un risc o com una oportunitat?
– Et donaré una opinió molt personal. Les patents són útils per a aquells que tenen una sola idea. Però la indústria ha evolucionat molt. No podem continuar pensant que una tecnologia ha de ser propietat exclusiva i inaccessible per a la resta. Especialment en l’àmbit de la sostenibilitat, les tecnologies s’haurien de fer públiques i estar a l’abast de tothom.
Publicar? I tant! Com més millor. Si una altra empresa ho pot fer millor que nosaltres, endavant. L’objectiu no és guanyar diners a qualsevol preu, sinó aportar solucions reals als problemes del planeta. Naturalment, les empreses han de ser viables econòmicament, però el sentit últim d’una empresa és deixar una empremta positiva al món.
Nosaltres en concret, l’equip de CO₂ el tenim patentat, tenim altres patents, però probablement si hi hagués alguna aplicació que necessités la nostra tecnologia per ser més eficient, i l’empresa que portés aquesta tecnologia necessités la nostra tecnologia, probablement nosaltres estaríem disposats a cedir-la. Ho hauria de mirar tot òbviament: com ho fan, les despeses, per aportar alguna cosa bona al planeta. Ara, les patents et permeten publicar amb tranquil·litat i, alhora, tenir cert control sobre com es farà servir aquella tecnologia. És fonamental que l’ús que se’n faci sigui ètic i beneficiós per a la societat.
"Si no fas un doctorat industrial, si no inverteixes en innovació, ves pensant quan i com tancaràs la teva empresa."
– Quina opinió tens sobre la internacionalització dels doctorands industrials?
– La nostra generació ha viscut com Europa perdia pes en el context mundial. Avui hi ha dos grans pols globals: els Estats Units, líders en tecnologia, i la Xina, líder en fabricació. I Europa? És pionera en regulació. Això no és suficient. Per tornar a ocupar un lloc rellevant en el camp tecnològic, cal una relació estreta i efectiva entre universitat i empresa, com passa als Estats Units.
Per tant, donant resposta a la teva pregunta, la internacionalització només passarà si estem a l’estat de l’art de la tecnologia. És claríssim. No podrem competir amb la Xina en fabricació ni amb els Estats Units en innovació si no reforcem aquesta col·laboració. I això és clau per internacionalitzar la recerca. Només podrem situar-nos a l’estat de l’art si hi ha transferència de coneixement real, fluida i orientada a la innovació. Insisteixo, només ho podrem fer si som capaços de tenir una bona relació entre universitat i empresa. I si continuem com fins ara, t’asseguro que no podrem competir i anirem desapareixent.
– Recomanaries a les empreses fer doctorats industrials?
– Completament. Perquè si no la teva empresa no té futur, si no fas un doctorat industrial, si no inverteixes en innovació, ves pensant quan i com tancaràs la teva empresa. El fet és que les empreses, si no innoven, cada vegada el cicle de productes serà més curt, per tant, cada vegada passaràs més ràpidament a l’obsolescència en cadascun dels teus productes. O innoves, o treus coses noves, o treus productes nous, o ves pensant com t’ho faràs quan el teu producte sigui obsolet, perquè ho serà.
