És enginyera de telecomunicacions per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i enginyera electrònica per Universitat de Las Palmas de Gran Canaria (ULPGC). Va fer el seu doctorat a la UPC-MIT, i ha col·laborat amb la NASA, amb el Massachusetts Institute of Technology (MIT) de Boston i amb Google en el camp de la intel·ligència artificial aplicada als satèl·lits. Molt compromesa amb l’educació i STEM, va ser cofundadora del laboratori de nanosatèl·lits de la UPC, on imparteix classes des del 2016. També participa sovint en iniciatives com Women in STEM en centres d’educació secundària i universitària.
Ha dirigit quatre doctorats industrials amb Vilynx, amb oficines a Barcelona, Nova York i Califòrnia, i ha aconseguit establir aquest programa per primera vegada a Apple. Ha rebut molts reconeixements com el premi Jove Empresari de l’Associació de Joves Empresaris de Catalunya (Aijec), ha estat guardonada per Thales, GMV i Google i recentment ha estat distingida amb el premi Fundació Princesa de Girona Empresa 2022.
En primer lloc, l’enhorabona pel premi Fundació Princesa de Girona Empresa 2022. Els mitjans parlen de tu com a referent a escala mundial en el camp de la ciència i la tecnologia. Què et va motivar a ser enginyera?
Jo era d’aquestes noies que tenien molt clar des d’un principi que les matemàtiques eren el meu camp: les matemàtiques, l’enginyeria, la tecnologia i la mecànica m’interessaven molt. El que no tenia clar era quina enginyeria, però sabia que enginyeria, segur. Llavors vaig acabar a telecomunicacions perquè hi havia una mica de tot: una mica d’electrònica, programació, processament del senyal i de tecnologia d’antenes. Totes aquestes coses.
Quan vas estudiar telecomunicacions no hi havia gaires noies, m’imagino.
N’hi havia molt poques. A la meva època devien ser tres o quatre noies de la meva promoció, d’una promoció de cent. Hi ha dos tipus de noies. D’una banda, hi ha aquelles noies com jo, que tenen molt clar que els és igual l’estigma de friqui; però hi ha moltes noies, el gruix de les noies, que potser farien enginyeria; així i tot, no tenen tan clara aquesta vocació per pensar «m’és igual tot, la tecnologia és el que vull fer, ho faré passi el que passi». Tenen la sensació que hi ha una mica d’estigma que, pel fet de ser noia i fer enginyeria o fer tecnologia, has de ser una friqui, hacker o rareta.
És un prejudici molt ximple. Tanmateix, és molt present i, en canvi, els nois quan no saben què fer se’n van tots a enginyeria: perquè té sortides, perquè anirà bé, perquè sí, etc. I aquest és una mica el problema de base que tenim: sí que hi ha les noies que com jo ho tenim molt clar i hi acabem, però n’hi ha moltes que perdem pel camí que podrien aportar moltíssim.
«Existeix la sensació que hi ha un cert estigma que, pel fet de ser noia i fer enginyeria o tecnologia has de ser una friqui, hacker o rareta, però no és així»
Només cal veure fins on has arribat tu mateixa. Com has viscut el premi Fundació Princesa de Girona Empresa 2022? És un gran reconeixement a la teva trajectòria.
És un reconeixement molt important i el rebo amb molta humilitat i supercontenta. Perquè quan mires els premis dels anys anteriors o les dones premiades d’aquest any, et sents molt orgullosa de ser premiada. Crec que és un reconeixement molt bo a tota la feina que hem fet tot l’equip de Vilynx, que ha estat moltíssima durant vuit o nou anys. Vam començar molt aviat, es va creure molt en aquesta idea i la gent va treballar de valent per tirar-ho endavant. Per a mi és un reconeixement per a tothom.
Què hi ha darrere el nom de Vilynx?
El nom de Vilynx és una mica estrany, i prové d’una expressió molt coneguda: «tenir vista de linx». És un nom compost per dues paraules: «vi» que vindria de vista i «lynx» per l’animal. La idea és que, si tens una vista de linx, podràs entendre molt millor el contingut o veure millor el que hi ha en el contingut.
El teu doctorat va tractar sobre la intel·ligència artificial. Creus que el ciutadà és conscient de la seva utilitat?
Jo crec que una de les coses bones que té la intel·ligència artificial és que pot passar desapercebuda. D’alguna manera humanitzen les interfícies de les màquines. Un exemple molt clar és la navegació del cotxe, que molta gent potser no utilitzaria, però com que és un sistema per veu molt senzill, tothom l’acaba fent servir. T’adreces al teu sistema de navegació com si fos una persona artificial; la intel·ligència artificial ens permet coses així. Per tant, crec que és veritat que molta gent no és conscient dels usos que té la intel·ligència artificial ara com ara.
D’alguna manera crec que té aquest caràcter positiu perquè naturalitza interfícies, però sense que es noti. I crec que això és molt bo, és una cosa preciosa que té la intel·ligència artificial. També cal tenir present tot el tema d’accessibilitat. Hi ha moltíssims usos d’intel·ligència artificial en aquest camp que també són molt importants. En definitiva, ens permet que la tecnologia sigui accessible a més gent, i a gent més diversa.
«D’alguna manera, la intel·ligència artificial humanitza les interfícies de les màquines»
La recerca que vas fer en intel·ligència artificial durant el teu doctorat ha quedat obsoleta?
La rapidesa amb què els sistemes d’intel·ligència artificial queden obsolets és molt gran, perquè tenim moltíssima gent treballant a la vegada i això és una cosa molt bona. Potser, dir que queda obsolet seria com dir que ja no serveix per a res. Sempre s’avança, és un fet.
Mentre fas un doctorat o un doctorat industrial, evoluciones en una línia del coneixement que té la humanitat, però també és important l’evolució que fas com a persona i els recursos o metodologies que aprens, que després continuaràs fent servir la resta de la teva vida.
Parlem de casa nostra, ara. Consideres Barcelona un referent en el camp de la intel·ligència artificial?
Sí, jo crec que Barcelona és un referent en el camp de la intel·ligència artificial, i ho és per moltes coses. Històricament, hem tingut aquí una formació molt bona en enginyeria de les comunicacions, que és la base de moltíssims sistemes d’intel·ligència artificial. La UPC i la UPF tenen experts de molt renom en intel·ligència artificial, i estem veient com es va creant un centre de coneixement entorn de la ciutat. Això es veu tant en la migració de talent que torna a Barcelona com en el que ve a Barcelona per primer cop per treballar en aquest camp. També ho veiem en el nombre d’empreses emergents que tenim que utilitzen diferents sistemes d’intel·ligència artificial.
Tenim un pol de talent molt gran gràcies a tota la nostra xarxa universitària, que és molt potent. A la vegada, estem en un punt molt bonic de l’ecosistema, on hi ha moltes empreses emergents i nous projectes en intel·ligència artificial que tenen molt d’èxit.
«Barcelona té un pol de talent en intel·ligència artificial molt gran gràcies a tota la potent xarxa universitària que tenim»
Premis com el Princesa de Girona distingeixen el talent jove emergent. Com és d’important aquest talent en els projectes de doctorat industrial que has liderat?
Crec que és el més crucial. És obvi que sense talent no es pot fer absolutament res. A Vilynx, una de les coses que vam fer va ser tenir les primeres oficines dins del campus de la UPC, per atreure talent de la manera més fàcil possible i tenir-hi accés directe. No hi ha innovació sense talent, i no només per la part d’innovació, sinó també per la part d’execució. Vilynx va ser un projecte fet per i per a un equip.
Creus que els doctorats industrials són un bon instrument per a la formació d’aquest talent?
És boníssim, perquè com a empresa aspires sempre a atreure el millor talent possible, i retenir-lo d’alguna manera: que estigui tan bé que no vulgui marxar. Però quan tens talent molt potent en l’àmbit acadèmic, és molt normal que aquestes persones vulguin seguir la seva vocació a nivells superiors. Es posen a treballar en una empresa emergent i al cap d’uns quants anys pensen que potser el progrés de la seva carrera implica fer un doctorat. Aleshores, l’oportunitat que donen els doctorats industrials és permetre que puguin treballar a l’empresa i a la vegada permetre’s tenir aquest reconeixement a escala de doctorat, i continuar avançant en la seva carrera acadèmica. Jo crec que és un luxe tenir aquest programa, i és meravellós per retenir el talent, però també per als treballadors que vulguin continuar la seva carrera sense decidir si es queden a la indústria o van a l’àmbit acadèmic.
Jorge Wagensberg deia que «la innovació requereix tres coses: tenir una bona idea, adonar-se que ho és i convèncer-ne els altres, i gairebé mai és una mateixa persona la que aconsegueix les tres». Després de liderar quatre projectes de doctorat industrial, estàs d’acord amb aquesta afirmació?
Totalment d’acord. No només cal convèncer, després cal executar la idea. En tots els casos, segur que necessitaràs un conjunt de persones amb capacitats i fortaleses diferents. Absolutament d’acord amb aquesta frase de Wagensberg. Crec que tot el que es fa en processos d’innovació no és mai cosa d’un; quan realment veiem excel·lència i veiem resultats és quan tenim equips focalitzats en aquesta innovació. Estem parlant d’un doctorat industrial en un context: un equip de recerca, un equip a la universitat i a l’empresa, un suport, etc. És aquí on veiem que es crea el caldo de cultiu perquè les idees surtin i després també s’executin. No és mai cosa d’una sola persona.
És un canvi de paradigma. Hem superat l’era dels inventors, ara per innovar cal col·laborar.
Això passa per dues raons. La primera és que la complexitat dels sistemes ha augmentat moltíssim. Ara és impossible trobar algú que entengui tot un sistema complex. La segona raó, que també és important, és l’especialització. Cada subsistema forma part d’un sistema més gran i cada cop més especialitzat. Per això, si vols innovar, necessites talent molt especialitzat.
Què tenen en comú els quatre projectes que has liderat?
Són projectes diferents. En tenim sobre pensament natural del llenguatge, sobre visió per computador i també tenim projectes de reconeixement automàtic de veu. Entre si són diferents, tot i que també són parts d’un sistema complex, com el que dèiem abans.
Projectes per analitzar, indexar i etiquetar automàticament el contingut de vídeos. En què consisteix aquesta tecnologia?
La tecnologia fonamental que fèiem a Vilynx eren sistemes d’aprenentatge autònom. Quan vam començar, la majoria dels grups de recerca i de les empreses estaven fent aprenentatge supervisat. Què vol dir això? Bàsicament, tu crees un conjunt de dades i li dius, per exemple, que vols reconèixer gats i gossos; aleshores el sistema d’intel·ligència artificial agafa imatges del conjunt de dades per després dir que és un gat o que és un gos. Però quan arriba una imatge d’una zebra, que no és ni un gat ni un gos, el sistema no sap què fer. El que nosaltres fèiem a Vilynx era aprenentatge autònom no supervisat: la zebra no és cap dels dos, però sembla que també té quatre potes, també té pèl i té algunes característiques que són similars. La intel·ligència artificial no li posarà un nom perquè no el sap; així i tot, sí que és capaç de distingir la zebra d’un gat i un gos que ja coneix.
Es poden indexar tots els vídeos d’internet?
Es poden indexar, i tant! Precisament això és el que preteníem a Vilynx.
I en el futur, com creus que s’organitzarà la informació?
Partim sempre d’una dualitat: els humans treballem amb dades no estructurades i els ordinadors treballen amb dades estructurades. Cada cop hi ha més sistemes d’intel·ligència artificial que ajuden a estructurar dades per resoldre dubtes, per poder buscar coses a casa, etc. Però aquests sistemes també es dediquen a normalitzar un altre cop les dades estructurades perquè la interfície sigui tan humana com sigui possible.
«Cada cop hi ha més sistemes d’intel·ligència artificial que ajuden a estructurar dades per resoldre dubtes»
Sempre tindrem aquesta dualitat entre humans i màquines?
És així, perquè els humans ens comuniquem de manera no estructurada, i encara no tenim cap programari que funcioni literalment així. És a dir, primer ho desem al sistema com a valors i variables i després ho tornem a traduir a llenguatge humà.
Com aprenen les màquines?
Quan parlem d’aprenentatge, crec que és important visibilitzar que el que estem intentant és aconseguir que les màquines tinguin comportaments naturalitzats. Què és el que ens permet l’aprenentatge profund? Doncs fer precisament la traducció que dèiem abans entre llenguatge estructurat i no estructurat.
Com ha estat l’experiència amb els doctorats industrials?
Jo soc molt defensora d’aquests projectes, i estic encantada amb el Programa de Doctorats Industrials, perquè per a Vilynx va ser un punt d’inflexió. Estàvem en un punt en què teníem la sort de tenir un equip molt capdavanter. Però també vèiem que, perquè l’equip continués estant content fent el que feia, necessitàvem oferir una sortida per poder fer un doctorat. Per a nosaltres ha estat molt enriquidor. Ens ha ajudat molt a retenir talent, i també a assegurar que aquest talent estigués a gust i pogués seguir la seva formació acadèmica. També han creat una dinàmica molt bonica d’innovació i de la recerca. Tot i que la base d’empreses com Vilynx és l’R+D+I, els projectes de doctorat industrial han reforçat aquesta base, ajuden justament a establir un compromís amb aquesta mena de recerca. Ha estat molt enriquidor per a tothom.
