NOTICIA ORIGINAL www.gurusblog.com 13/6/2016
Jordi Alba és el project manager de Doctorats industrials, una iniciativa que va néixer l’any 2012 amb 17 projectes que creaven sinergies entre món acadèmic i empresarial; mentre els titulats que preparen el seu doctorat reben una formació transversal i retribuïda, les empreses es fan amb ajudes, l’últim en innovació i nous talents.
Durant l’any 2016 els projectes gestionats ja sumen 243. Alba ens dóna motius perquè universitaris i empresaris s’apuntin a aquesta aposta de futur per a tots dos.
Quins avantatges tenen les empreses que s’apunten al doctorat industrial sobre les altres?
Tenen 3 avantatges. La primera és que el contacte amb el món acadèmic els permet anar un pas per davant en innovació i tenir un interlocutor al món científic per assessorar-se la propera vegada que se li presenti un repte. La segona és la captació de talent, seleccionar persones de les nostres universitats i de tot el món, i comprovar quuin atractiu tenen per al nou capital humà que s’està generant, i aquí veuen què estan fent bé i malament. I el tercer avantatge és tenir un finançament per al projecte que a més és compatible amb altres fonts de finançament, ja siguin europees, estatals o regionals.
Com vau començar?
Amb un equip de tres persones: Antonio Huerta, catedràtic de la UPC, que va anar el fundador; Joan Francesc Còrdova, el seu director executiu, i jo mateix. Al 2012 vam fer una prova pilot amb 17 investigadors que treballaven en 11 empreses, la qual cosa vol dir que hi havia alguna que es va animar a fer més d’un projecte. En concret, SEAT va fer 5 doctorats industrials. Com va ser ben, en 2013 obrim la primera convocatòria pública.
Ja existeixen casos d’èxit?
Sí, ja hi ha dues tesis doctorals que ja s’han llegit, ambdues amb distinció Cum Laude. La primera tracta de com aprofitar els residus generats en construccions i demolicions per fer formigó amb les propietats del tradicional, però amb alt valor afegit, ja que és generat a partir de residus i és sostenible. L’empresa impulsora va ser Escofet, la que va fer les rajoles de la Diagonal de Barcelona. La segona es va generar en una associació sense ànim de lucre i en un àmbit molt diferent: humanitats i patrimoni literari català, des del punt de vista femení. Volien conceptualitzar el patrimoni literari des del gènere femení, que estava infrarepresentat, i veure com a través d’un model de valorització es podia donar a conèixer a la societat aquest altre patrimoni.
Llavors qualsevol companyia pot apuntar-se?
No hi ha requisits quant a grandària o sector, de manera que es pot apuntar una pime, una startup, una empresa gran o una spin-off d’un centre de recerca. Fins i tot la pròpia administració pública, un ajuntament, una fundació sense ànim de lucre… I és vàlid qualsevol àmbit de coneixement, des de ciències socials fins a tecnologies químiques. Tenim des d’un projecte de patrimoni literari català fins a un projecte de nanotecnologia, passant les xarxes 5G. El que es requereix és que l’empresa vulgui desenvolupar un projecte de R+D.
Què se li exigeix a l’alumne per ser admès?
Dos requisits principals. El primer, que tinguin el perfil per desenvolupar un projecte de recerca. Aquest perfil (titulació, coneixement d’idiomes, potser una experiència…) està definit per l’empresa i per la universitat o centre de recerca, perquè aquesta persona realitzarà una tesi doctoral i ha de tenir la formació necessària per a això. El segon requisit és que tingui una nota mínima de 6,5 en els estudis d’accés al doctorat.
No hi ha mínim o màxim d’edat?
No. Nosaltres tenim des dels 23 als 50. És a dir, hi ha investigadors més junior i uns altres més sènior. És important recalcar que la retribució no va associada a l’edat.
Com es fa aquest match entre acadèmia i empresa?
En molts casos el binomi universitat-empresa ens arriba fet, però vénen perquè volen iniciar un projecte de major envergadura. El nostre treball aquí és valorar el projecte i donar un finançament. Encara que és cada vegada més habitual que empreses ens facin arribar un repte, un projecte de recerca que tenen en ment i no saben amb qui col·laborar. Aquí fem de “celestina” i els oferim 2 o 3 investigadors, de la mà de les OTRIS, perquè nosaltres no decidim amb qui han de desenvolupar el projecte.
Al final és com una parella: el primer dia et prens un cafè, el segon t’expliques la vida, i el tercer pas és anar-te a viure amb ella. Quan veus que tots dos compartiu inquietuds, sumiu, i podeu tirar endavant un projecte comú, és el moment d’iniciar un projecte industrial. Encara que, ull, això no vol dir que no existeixi l’amor a primera vista, que també existeix!
I parlant de retribució, quant cobren aquests investigadors?
Nosaltres establim un mínim que en mitjana per 3 anys és de 22.000 euros bruts. Alguna cosa sensiblement superior al que és una beca predoctoral o a qualsevol altra ajuda per a personal investigador en formació. És important que les empreses no ho vegin com una despesa, sinó com una inversió a mitjà termini. A més, també establim que l’investigador ha de formar part de la plantilla de l’empresa, perquè això genera un compromís i l’empresa s’involucra molt més.
Al final, qui decideix la retribució exacta són l’empresa i el candidat. Et puc dir que, per sort, les empreses estan compromeses i no solen pagar el mínim. Veuen que perquè sigui interessant per a persones que tenen un nivell mínim de màster dedicades a la recerca, ha de tenir una retribució adequada a la seva vàlua.
Una altra pregunta peliaguda: com s’acorda el tema de la propietat intel·lectual?
Des de l’administració no establim cap estàndard. Els demanem tant a l’empresa com a la universitat que ho negociïn abans de sol·licitar l’ajuda. Mentre estigui signat pels màxims responsables, per a nosaltres està okey.
Hi ha empreses, com una que volia obrir camp de recerca en una línia que no coneixia, que es plantegen col·laborar amb un grup de recerca i posar sol recursos econòmics, admetent que el 100 % del que es generi serà de la universitat, atès que tot el coneixement i el pes de la recerca ho duu a terme la universitat. Altres vegades es comparteix. El que no hem vist encara és que l’empresa es porti el 100 % de la propietat industrial.
Creu que aquest tipus de formació transversal serà el futur?
Sí. Ja no solament hem de ser experts en estadística operativa o en logística, sinó que hem de ser capaces de buscar fonts de finançament, de treballar en equip, de protegir els resultats de la recerca… Tenir competències que poden ser aplicables en qualsevol empresa i sector econòmic. És un àrea en auge. Jo mateix he après moltíssim quant a competències transversals en els últims anys. En interactuar amb empreses, investigadors, l’administració a nivell intern i amb els doctorands, has de ser capaç de comunicar, de crear un programa formatiu que sigui profitós a nivell personal, i a nivell d’equip de com gestionar i coordinar perquè tot surti bé.
També hi ha futur per a la transferència de coneixement?
Sí! A nivell polític tots els grups ho recolzen, hi ha una moció al Parlament. I cada vegada es coneix més, tant en les empreses com a les universitats. Nosaltres cada vegada rebem més iniciatives que no requereixen de la nostra acció, cada vegada les parts implicades són més proactives i estan més implicades.
Jo espero que el projecte segueixi sent un èxit, que puguem invertir els recursos que estan previstos i que tingui demanda. Si aconseguim aquests ponts de comunicació entre universitat i empresa, la societat en general es veurà beneficiada, perquè és una roda en la qual es generen més llocs de treball qualificats, vam crear riquesa que ens ajudarà a tots a tenir una millor situació social, la qual cosa al final significa poder pagar les pensions, les prestacions socials i fins que no hi hagi retallades.
