NOTÍCIA ORIGINAL – http://www.eltemps.cat/ -12/10/2016
Nascut el 2012 com a projecte pilot, el Pla de Doctorats Industrials de la Generalitat de Catalunya, que permet als doctorands fer recerca aplicada en una empresa, arriba a la quarta edició. Us presentem dos casos d’èxit en àmbits i empreses molt diferents.
La universitat està en ple procés de transformació. Tot un conjunt de forces de diferent ordre en qüestionen les característiques tradicionals. Canvia la seva organització institucional i acadèmica, canvia la manera com els mateixos estudiants es formen, canvien les titulacions que imparteixen i com les imparteixen, canvia la relació amb el seu entorn… Al cap i a la fi, el que canvia són els seus mecanismes de funcionament, els seus fonaments, que fins avui no havien estat qüestionats; entre els quals, un que és gairebé estructural: els seus sistemes d’informació.
La necessitat de gestionar correctament totes les dades que generen les universitats, així com d’analitzar-les per generar-ne beneficis, és indiscutible. Paradoxalment, però, avui encara no s’ha publicat cap anàlisi pública i formal sobre les necessitats dels sistemes d’informació en el sector de l’educació superior, a banda d’algun informe publicat per empreses de consultoria i prospectiva tecnològica. I això que gestiona aspectes tan rellevants com la relació de la universitat amb els seus estudiants, el seguiment que en fa mentre cursen els estudis en el centre, la seva posterior incorporació al món laboral… Fins i tot la captació del mateix estudiant en un entorn molt més competitiu que abans. D’aquesta manera, es converteix en una prioritat que els sistemes d’informació estiguin completament alineats amb el procés de transformació que viuen les universitats.
D’aquest desafiament, n’ha sortit una tesi doctoral. El nom tècnic del treball és “Disseny d’una arquitectura multinivell per a la provisió, integració i evolució de sistemes d’informació en organitzacions d’educació superior”, i tracta de cercar i donar respostes a alguns d’aquests reptes. El doctorand és Félix Sánchez Puchol, 41 anys, enginyer en informàtica per la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), llicenciat en Administració i Direcció d’Empreses per la Universitat de Barcelona (UB) i màster en Gestió de les Tecnologies de la Informació per La Salle Business School. La particularitat és que no fa el doctorat pròpiament en una universitat, sinó en una gran empresa: Seidor, multinacional catalana de consultoria de maquinari de gestió i en serveis TIC de valor afegit.
Sánchez Puchol fa un doctorat industrial. És a dir, un projecte de recerca estratègic dut a terme en una empresa, amb el qual el doctorand desenvolupa la seva formació investigadora, en col·laboració amb una universitat, i que és objecte d’una tesi doctoral. Pot ser cofinançat per la Generalitat de Catalunya o amb un ajut específic. De fet, Sánchez Puchol està en plantilla de Seidor. Disposa de dos directors de tesi vinculats a la universitat i d’una persona responsable designada per l’empresa. Actualment el Pla de Doctorats Industrials compta amb el suport, a banda del món empresarial, de dotze universitats catalanes.
En aquest cas, la proposta va arribar de la Universitat Oberta de Catalunya. En el marc del seu propi procés de transformació interna, la UOC necessitava un pla estratègic per als seus sistemes d’informació. I d’aquí va néixer el seu “Master Plan”, que es va posar en marxa a principis de l’any 2015. “Amb aquest ‘Master Plan’ el que pretén la UOC és alinear a mitjà i llarg terminis els seus sistemes d’informació amb la seva estratègia de negoci”, explica Baptista Borrell, director de la divisió d’educació de Seidor, responsable de l’empresa sobre el projecte de doctorat industrial. Si bé es la UOC la universitat que figura com a principal responsable de la tesi -el doctor Joan Antoni Pastor n’és el director-, també s’hi troba vinculada la UPC. Concretament, el seu Laboratori d’Innovació i Investigació, de la Facultat d’Informàtica de Barcelona (inLAbFIB), amb Josep Casanovas, codirector de la tesi. L’objectiu final del treball és trobar un marc de referència genèric que després pugui ser aplicable a tot tipus d’universitat.
“A hores d’ara, els sistemes d’informació no estan orientats de manera estratègica per donar resposta a tots els reptes a què s’enfronten les universitats”, assegura Baptista Borrell. I afegeix en aquest mateix sentit: “Com els reptes són molt grans, nosaltres necessitem mirar a llarg termini, esbrinar quin serà el futur, quin serà el marc de referència sota el qual aniran canviant les universitats. Perquè nosaltres volem definir aquest marc de referència. És en aquest punt on comença el projecte de doctorat industrial”.
“L’experiència està resultant molt positiva”, admet Félix Puchol, que explica que la del doctorat industrial era una “oportunitat de lligar l’empresa i la recerca”, que és el que volia fer: compatibilitzar la recerca amb la feina. El doctorand en destaca “la possibilitat de fer recerca aplicada, menys teòrica, més propera al món de l’empresa i que té una utilitat pràctica”, i també “la possibilitat d’adoptar competències noves en innovació i coneixements de recerca”. Seidor vol que es quedi a l’empresa després del doctorat. Ell també.
“La intenció és quedar-me a l’empresa i continuar explotant tot aquest coneixement; la idea és que això no sols es quedi en un doctorat”, indica Puchol, que afegeix: “Segur que trobarem més formes d’explotar el coneixement i el background que anem adquirint”. No sols potencia la relació entre la universitat i l’empresa, que defensa amb fermesa, sinó que també creu que pot donar peu a més projectes de recerca: “Ja ho veurem un cop tinguem els resultats finals, i decidirem cap a on avancem”. Anima la gent a passar per aquesta mateixa experiència.
De fet, arran del doctorat industrial, estan sorgint noves oportunitats empresarials. “Amb la inèrcia pròpia de la unitat de negoci acabes veient que hi ha models de negoci paral·lels que sortiran a partir d’aquesta tesi doctoral”, precisa Baptista Borrell. “S’estan obrint noves vies de negoci que no havíem identificat”. El considera un instrument excel·lent per apropar empresa i universitat. “Les universitats tenen una oportunitat molt gran mirant els doctorats industrials com una oportunitat per acostar-se al sector empresarial”, assegura. “I viceversa, el sector empresarial també té l’oportunitat per entendre millor la universitat”.
En altres divisions de Seidor s’estan duent a terme dos doctorats industrials més, tots dos en col·laboració amb la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya. El primer, en una divisió anomenada Seidor Labs, se centra en l’adquisició de dades mitjançant big data i l’internet of things. El segon posa la mirada en aplicacions de visió per computador, deep learning i escàners en tres dimensions. “L’objectiu principal és d’estudiar els diferents dispositius que ens poden permetre aquest escaneig 3D i el desenvolupament d’un programari que faciliti l’exploració i explotació dels resultats en entorns coneguts com Blender, Unity, Google Tango, etc.”, assenyalen
El principal objectiu del Pla de Doctorats Industrials és afavorir la transferència de coneixement al teixit productiu, a les empreses. En paraules de la Secretaria d’Universitats, el pla vol “contribuir a la competitivitat i internacionalització del teixit empresarial i de recerca català, reforçar els instruments per captar el talent que genera el país i situar els futurs doctors en condicions de desenvolupar projectes d’R+D+I en una empresa”. Nascut el 2012 com a pla pilot, enguany arriba a la quarta edició. I ho fa havent posat en marxa més de 240 projectes de recerca, desenvolupament i innovació. Una relació que beneficia l’empresa, la universitat i l’estudiant.
Amb els doctorats industrials, les empreses accedeixen a equipaments i infraestructures d’alt nivell i a un personal investigador també d’alt nivell científic, a l’avantguarda del coneixement. També contribueixen a la formació d’estudiants amb gran potencial per millorar la competitivitat i la internacionalització de les seves empreses i sectors, i creen ponts de col·laboració molt preuats amb el món científic, que poden acabar sent aliats estratègics.
Per la seva part, les universitats poden contribuir a l’increment de la capacitat innovadora del teixit econòmic del país, així com facilitar la formació dels investigadors davant reptes pràctics altament complexos i aprofundir en les seves relacions amb empreses que assumeixen aquesta transferència de coneixement.
Finalment, l’estudiant té l’oportunitat de treballar en un projecte de recerca, desenvolupament i innovació d’alt valor afegit, entre els laboratoris científics i les instal·lacions de l’empresa, rep formació complementària en matèries molt atractives per a les empreses i pot realitzar estades internacionals, així com assistir a congressos i jornades per establir relacions i contactes per desenvolupar-se professionalment. Alguns fins i tot acaben quedant-se a l’empresa on realitzen el doctorat.
Segons un estudi fet per Oxford el desembre del 2012 sobre doctorats industrials, programes similars a escala europea mostren que, respecte dels doctorats convencionals, els doctorats industrials cobren de mitjana més d’un 6% més, tenen taxes d’inserció laborals més elevades, el 80% treballen en empreses privades (en el cas dels convencionals, estan per sota del 50%), la fuga de cervells a l’estranger és molt limitada i es produeix un increment de la probabilitat d’obtenció de responsabilitats de direcció. És a dir, millora considerablement les perspectives professionals.
També va veure una bona oportunitat en el doctorat industrial Giovanna Petrillo, de 30 anys. Després de cursar estudis de grau i màster en Biotecnologia mèdica a Nàpols, d’on és ella, i després d’un any fent recerca en el departament d’endocrinologia de la Universitat de Nàpols Federico II, va decidir traslladar-se a Barcelona. Aquí també va començar a fer recerca, en cristal·lització de macromolècules, però necessitava alguna cosa més pràctica. I el doctorat industrial va aparèixer com la millor alternativa. Així va néixer ‘Redisseny de carbolligases per la formació asimètrica d’enllaços carboni-carboni’, que és el nom tècnic del que està fent. Però no ho està fent en una gran empresa, sinó per a una petita start-up, Biochemize, que ofereix serveis sobretot a la indústria farmacèutica. Ho fan amb la Universitat de Barcelona, en col·laboració amb el grup del professor Pere Clapés, del departament de biocatàlisi de l’Institut de Química Avançada de Catalunya (ICAQ), i el grup de la professora Isabel Usón, del departament de biologia estructural de l’Institut de Biologia Molecular de Barcelona (IBMB).
De la mateixa manera que ho fa la naturalesa, els humans vam aprendre amb els alquimistes fa tres segles a produir molècules a partir d’altres de més senzilles, a través de les reaccions químiques. Això pot aconseguir-de de manera natural gràcies als enzims, unes proteïnes que actuen de catalitzador i que fan que la suma d’A i B doni C com a resultat. Aquest procés s’anomena biocatàlisi, i és el que permet amb l’ús de catalitzadors naturals realitzar transformacions químiques sobre compostos orgànics. L’ús d’enzims aporta molts beneficis, però també ho complica: aquestes proteïnes són substàncies extremadament complexes, compostes per milers o desenes de milers d’àtoms organitzats d’una manera molt determinada.
El que fa la Giovanna és determinar les anomenades estructures terciàries d’aquests enzims, per a la seva posterior modificació. És a dir, tracta d’entendre com funcionen i com està estructurat a nivell molecular el seu centre actiu. Això permet la modificació per millorar-ne l’ús. “Modificant els enzims es poden ampliar els substrats que l’enzim reconeix, la velocitat de reacció i el seus rendiments en general. D’aquesta manera es poden utilitzar llavors els seus tractaments més interessants des del punt de vista industrial”, explica Petrillo.
“Jo el que faig és entendre com aquesta proteïna està disposada en l’espai, la forma que adopta. Conèixer aquesta informació ens ajuda a saber més sobre la seva funció”, prossegueix la doctoranda. “Tens la proteïna i per veure com estan disposats en l’espai tots els seus àtoms clarament no en tens prou amb una lupa o microscopi”. Amb la tècnica de la cristal·lografia, tracta de comprendre la forma que adopten les proteïnes. La cristal·lografia consisteix a purificar la proteïna, fent que es formi un cristall que després és analitzat com si fos una radiografia, desenvolupa Jaume Mir, CEO de Biochemize i responsable del projecte a l’empresa. “Un cop coneguda aquesta estructura que sabem que és capaç de cristal·litzar determinada reacció química, a través del càlcul computacional i altres tècniques bastant sofisticades podem interpretar l’estructura i canviar aminoàcids per altres de diferents. Així aconseguim un enzim que probablement no existeix a la Terra i que és molt més específic per a la reacció química que ens interessa”, afegeix Mir.
Potser l’enzim que aconsegueixen sí que existeix en la naturalesa, però no ho saben perquè fins ara no s’ha trobat o aïllat. Es calcula que a hores d’ara tan sols coneixem aproximadament l’1% de tota la flora microbiana que hi ha al nostre planeta. “Si només tenim identificat l’1% dels microorganismes existents, potser aquesta proteïna que estem dissenyant de novo al laboratori, partint de zero, ja existeix”, assenyala Jaume Mir. No obstant això, afegeix: “Però és infinitament més car i menys pràctic començar a rastrejar tota la flora microbiana que es troba a la Terra fins a identificar la que vols. Si en 300 anys només hem pogut aïllar-ne l’1%… És inviable, és impossible”.
La seva missió, doncs, és trobar l’enzim que necessiten en cada ocasió, ja sigui perquè no existeix o perquè els existents no són prou eficaços. Les empreses químiques i farmacèutiques amb les quals treballen els contracten perquè facin aquesta part d’investigació que permeti desenvolupar i posar a punt nous processos bioquímics que substitueixen els seus processos químics actuals. Si bé se centren en els fàrmacs, els seus compostos poden ser utilitzats per la indústria petroquímica i altres indústries químiques. El seu valor afegit: reaccions químiques més segures, eficaces i barates, i amb menys impacte mediambiental. És per tot això que han de treballar en contacte permanent amb els centres de recerca del sector.
“En el meu cas va ser fantàstic el doctorat industrial”, admet Giovanna Petrillo. “Jo feia anys que treballava en l’àmbit de la investigació, i el que va passar és que tenia ganes d’experimentar alguna cosa diferent. Perquè trobava que em faltava alguna cosa amb aplicació pràctica. Em faltava veure-ho”. Desconeixia el món de l’empresa, que tenia ganes de conèixer, i llavors va aparèixer l’opció del doctorat industrial: fer el doctorat en una empresa. No s’ho havia arribat a plantejar, perquè a Itàlia no tenen res equiparable, però no s’ho va pensar dues vegades. Va començar el projecte de recerca fa dos anys i mig, l’abril del 2014, i espera tenir enllestida la tesi doctoral l’any que ve, l’abril del 2017, per poder defensar-la el juliol del mateix any. L’experiència ha superat les seves expectatives.
Segons Jaume Mir, els tres actors implicats hi surten guanyant. Les empreses “incorporen valor de persones amb una capacitat tècnica i científica molt important” i poden “continuar investigant i desenvolupant a mitjà i llarg terminis”. Les universitats, a través d’aquests projectes de recerca, “tenen la possibilitat de continuar investigant i publicant en un determinat sector”. Finalment, els doctorands són persones que, “en paral·lel al seu doctorat i la seva formació, tenen un primer contacte amb el món empresarial i industrial, i la idea al final es que es quedin a les empreses”. De fet, la seva empresa aviat posarà en marxa dos doctorats industrials més, en àrees molt semblants. “És una opinió molt personal, però la ciència, si no serveix per generar valor a la societat i perquè siguem més feliços, no té gaire sentit”, defensa Mir. Recorda que els investigadors del l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) tan sols tenen garantit el sou de la universitat, i que la resta ho han d’aconseguir amb convenis amb empreses del sector.
Giovanna Petrillo està en plantilla de l’empresa, on rep el seu sou, i és un membre més de Biochemize. Això és tan cert que fins i tot ella és la responsable de la companyia en el projecte europeu Carbazymes, que busca crear processos industrials més sostenibles i que està finançat pel programa Horitzó 2020 de la Comissió Europea.
