Xavier Bach és geògraf i investigador especialitzat en mobilitat sostenible urbana. Com a doctorand industrial, va realitzar una estada internacional al Laboratoire Ville Mobilité Transport de l’École des Ponts de París, una de les institucions de referència europea en planificació del transport. En aquesta entrevista, reflexiona sobre com aquella immersió (acadèmica, metodològica i humana) ha marcat de manera decisiva la seva trajectòria investigadora i professional.
En un article recent vam explorar la seva recerca; un projecte que cartografia per primera vegada la micromobilitat compartida a l’àrea metropolitana de Barcelona des d’una perspectiva independent. Els resultats qüestionen el relat dels operadors privats i aporten criteris científics per dissenyar polítiques públiques més equitatives.
En aquesta experiència, però, parlem de la seva estada internacional durant la seva experiencia de doctorat industrials.
"Recomanaria l'estada a tothom. Obre la ment, coneixes altres entorns de treball i et dona autonomia per expressar-te davant d'altres."
— Què et va motivar a realitzar l’estada internacional en el marc del teu doctorat industrial?
— Per a la majoria de doctorants, poder passar una etapa fora del teu entorn habitual ja és un al·licient en si mateix. En el meu cas, hi havia un factor addicional: jo ja estava treballant, i l’estada era l’oportunitat de conèixer una altra ciutat. Però a més, com que el meu doctorat estava molt centrat en estudis urbans —concretament en el sistema de motos compartides—, triar París tenia una lògica clara. És una ciutat pionera en mobilitat sostenible i encaixava directament amb el tema central de la meva tesi. Era una oportunitat que no podia deixar passar.
— On vas estar treballant i com era l’ambient del centre?
— El centre on vaig fer l’estada és el Laboratoire Ville Mobilité Transport, que forma part de l’École des Ponts de París, una escola amb molt de prestigi. Va ser un dels motius decisius per escollir París: el laboratori encaixava perfectament amb les meves inquietuds, tant personals com professionals, que eren vincular la dimensió acadèmica amb la planificació pràctica de la mobilitat sostenible.
Era un laboratori d’uns vint doctorants, cadascun treballant en un tema diferent. Qualsevol d’aquells temes m’hauria interessat com a tesi pròpia, i això no ho trobava a Barcelona. A més, allà hi havia molts doctorants industrials que treballaven amb el sistema equivalent francès, les beques CIFRE, i em vaig sentir molt acompanyat. A la branca de les ciències socials, aquesta figura és molt escassa aquí, i allà de cop em vaig trobar envoltat de referents amb els quals m’identificava.
Com que el meu doctorat el feia compaginant-lo amb la feina, mai havia tingut un entorn acadèmic diari de dilluns a divendres. Allà el vaig viure per primera vegada. I, a més, va coincidir amb el moment postpandèmia, quan tothom tornava al laboratori amb moltes ganes de compartir. L’ambient era extraordinari.
— Hi ha alguna activitat concreta que recordis especialment d’aquell període?
— Sí, sense dubte. Al centre van organitzar les anomenades doctoriales: una estada de tres dies a la costa, fora de París, on ens vam reunir doctorants de diferents anys. Cadascú va explicar la seva recerca, vam compartir metodologies, vam aprendre els uns dels altres. Va ser una immersió molt enriquidora, tant pels continguts com per l’experiència humana.
— Quin era l’objectiu central de l’estada des del punt de vista de la recerca?
— En el meu cas, l’objectiu no era fer una col·laboració molt concreta i tancada, com pot passar en altres estades. La meva intenció era conèixer un altre entorn de treball i descobrir altres metodologies. Però, és clar, les col·laboracions han acabat venint de manera natural, a posteriori. Per exemple, al laboratori de París feien un màster en Mobilitat Sostenible i, dos anys després de la meva estada, van venir a Barcelona i els vam organitzar una setmana sencera com a assignatura del màster. I a l’inrevés: doctorants d’allà han vingut a fer estades de dos mesos al nostre institut. No va ser una col·laboració immediata, però sí que s’ha generat una relació duradora i bidireccional.
— Com era el dia a dia en un entorn de treball internacional?
— Per a mi va ser revelador. Amb el doctorat industrial, no estava el dia a dia en un campus universitari, sinó a la meva feina. Per tant, l’estada va ser la primera vegada que vaig viure de ple com s’organitza i s’estructura la recerca, com funciona realment per dins. Evidentment, aquí tenia el meu grup de recerca i ens reuníem setmanalment, però no és el mateix que estar-hi immers cada dia.
A més, et dona perspectiva. Et permet veure què s’investiga a altres parts del món, en quins temes, amb quins enfocaments. A les ciències socials, quan comences, de vegades no saps del cert si el teu tema té prou rellevància. Allà vaig comprovar que qualsevol aspecte de la mobilitat sostenible pot ser una tesi doctoral sòlida i reconeguda. Podies pensar que investigaves quelcom molt particular i sense interès; la immersió et confirma que sí en té, que desperta l’interès dels altres. Aquí, sent una comunitat investigadora més petita, no sempre trobes aquell reconeixement o aquell mirall.
— Hi ha alguna metodologia o coneixement adquirit a París que hagis pogut transferir a la teva activitat professional posterior?
— Sens dubte. Jo tenia la tesi molt segmentada en les metodologies que ja havia planificat, però a través de les sessions d’intercanvi, la presentació de pòsters i les discussions col·lectives, vaig entrar en contacte amb metodologies d’altres camps de la mobilitat sostenible i de la planificació urbana que no coneixia. Ara, en estudis que hem fet posteriorment, n’hem aplicat algunes, tant quantitatives com qualitatives: maneres d’estructurar entrevistes, d’abordar els objectes d’estudi, de formular les preguntes de recerca. Ha estat una transferència real i pràctica.
— Com ha influït l’estada en la teva manera d’entendre la recerca?
— M’ha donat perspectiva i, sobretot, m’ha donat legitimitat. El meu grup de recerca aquí és molt teòric, però les meves inquietuds sempre han anat cap a una recerca molt més aplicada, en el sentit que els resultats puguin ser útils per a les polítiques públiques. A París vaig veure que aquest tipus de recerca aplicada es fa, es valora i té reconeixement a Europa. Això m’ha servit per tenir la convicció que tot el que hem anat fent té interès i és útil. Quan el teu entorn immediat és molt teòric, de vegades necessites aquella confirmació externa.
— Quin ha estat l’impacte de l’experiència a nivell personal?
— Va ser un moment en què tothom tornava al laboratori després de la pandèmia, i hi havia molts doctorants de la meva edat. Va ser, no sé si dir-ne casualitat o sort, però vam generar una complicitat molt especial. He anat veient les seves defenses de tesi, hem quedat a altres ciutats europees i seguim en contacte. I amb París, com a ciutat, em té el cor robat per sempre. A nivell professional, la xarxa que vam generar ha donat fruits reals: col·laboracions, articles compartits, estades recíproques. I París és a prop, la qual cosa fa molt fàcil mantenir el contacte. La distància física no és un obstacle.
— Recomanaries l’estada internacional a altres doctorants industrials que s’ho estan pensant?
— A tothom, sense cap dubte. Vaig ser el primer del Departament de Geografia a fer-la, i ara la gent veu que és possible, que és accessible. A més, la beca del programa ja contempla una part específica per a l’estada internacional. Ho recomano perquè obre la ment: coneixes altres entorns de treball, guanyes autonomia, aprens a expressar-te i a defensar la teva recerca davant d’audiències noves. És una experiència que et transforma, tant com a investigador com com a persona.
