Jaume Planella, director corporatiu de R+D+i de Noel, lidera la innovació d'una empresa alimentària present en més de 60 països. El projecte d'R+D aplicada que va impulsar —centrat en la reducció del plàstic en envasos— va resoldre simultàniament un repte de talent crític i va obrir una col·laboració publicoprivada amb la Universitat de Girona que avui continua activa. Un cas que il·lustra per què el 75% dels doctors industrials continuen a la mateixa empresa
— Parlan’s de Noel?
— L’empresa és originàriament càrnica, amb un pes important en el sector porcí, però en els darrers anys ha diversificat cap a productes no carnis com plats preparats que representen aproximadament el 10% de la facturació. Noel ha crescut molt, especialment en l’àmbit internacional, amb presència en més de 60 països. Pel que fa al nostre grup de recerca, és un equip orientat cap a l’exterior: recollim les demandes del client final arreu del món per determinar quins productes cal produir o adaptar a cada mercat. Internament, disposem també d’un grup d’R+D centrat en la millora de processos i en el desenvolupament de productes a planta.
L'oportunitat: com neix un doctorat industrial
— Com va sorgir l’oportunitat de desenvolupar un doctorat industrial i quin era el benefici esperat en iniciar-lo?
— El contacte ens va arribar a través de la Universitat de Girona. Formem part del patronat de l’Escola Politècnica i, a partir d’aquí, existeix un catalitzador d’oportunitats entre empreses i universitat. Ens van presentar l’opció, que ja coneixíem i que trobàvem molt interessant, i teníem diverses possibilitats de projecte. Un d’aquests és el que vam escollir. El resultat, vist en perspectiva, ha estat un èxit total: es van alinear els astres —el candidat, el projecte, el grup de recerca i la universitat.
— Quin ha estat l’impacte final, ara que l’investigador industrial ha completat el projecte d’R+D aplicada?
— Originàriament, el principal objectiu dels Doctorats Industrials és fomentar la interrelació entre l’empresa i la universitat: descobrir-se mútuament. Tothom ha sentit parlar de tothom, però en realitat no sempre s’acaba treballant conjuntament. A nosaltres, la relació del nostre grup de recerca amb el grup LEPAMAP-PRODIS de la Universitat de Girona ha canviat completament: avui som coneguts, ens podem trucar, podem fer projectes plegats. Això és un valor que apareix de manera inesperada, però d’una solidesa notable.
L’altre valor important és el descobriment d’un talent d’alt valor. Teníem una posició de treball amb projectes importants associats, que fins aleshores havia ocupat una persona amb una llarga experiència, però propera al final de la vida laboral. Necessitàvem trobar qui pogués continuar aquella trajectòria, i el Pla de Doctorats Industrials ens va permetre identificar la persona, validar-la i integrar-la a l’equip. Avui, aquell talent ocupa un lloc estratègic dins del nostre grup de recerca.
«És molt diferent contractar una persona que et diu que té una formació, a tenir-la dins de l'equip quasi bé tres anys, amb un objectiu clar de recerca.»
Conèixer el talent des de dins
— Quin és el valor diferencial del doctorat industrial respecte a una contractació convencional?
— La diferència és enorme. Contractar una persona que et diu que té una formació —que pots contrastar, però sempre des de fora— és molt diferent de tenir-la dins de l’equip durant quasi tres anys, amb un objectiu clar de recerca i un projecte definit. Pots veure com treballa, com s’interrelaciona amb la universitat, com s’integra amb l’equip intern i com gestiona la relació amb els nostres proveïdors, que en el nostre cas són una font d’inspiració i de solucions. Quan contractes algú de l’exterior, tot això és incògnita.
En el nostre cas, era absolutament estratègic: no podíem tirar endavant el projecte sense comunicació fluïda entre el proveïdor, la universitat i nosaltres. L’investigador industrial va gestionar tot aquest flux, amb la supervisió de les dues bandes, però assumint ell mateix la interlocució. Cal destacar, a més, el plus de generositat que han d’aportar totes les parts. La universitat va visitar els nostres proveïdors, que van obrir les portes als seus processos i prototips. Si algú no posa aquest ingredient sobre la taula, el sistema no funciona.
— Per tant, l’investigador industrial és la peça que fa funcionar la cadena entre totes les parts?
— Exactament. És qui ens informa dels avenços a la universitat i ens obre finestres cap al que s’hi investiga. Podem preguntar-li: «El doctor Marc ens ha dit que estàs treballant en tal cosa; ens pot interessar?» I ell ho gestiona. És l’interlocutor entre les dues parts, però també és qui engreixa la cadena cap al proveïdor: coneix les seves capacitats industrials, sap quins prototips pot fabricar i ho transmet a la universitat. Sense aquesta figura, la cadena de valor del projecte hauria quedat desconnectada.
La transferència és bidireccional
— La transferència de coneixement sempre s’ha vist com un flux de la universitat cap a l’empresa. Quin paper hi juga l’empresa en la direcció contrària?
— Us ho il·lustro amb una anècdota de la defensa del projecte. En Genís —el nom de l’investigador industrial— estava presentant el seu treball davant el tribunal quan un membre del jurat va preguntar: «I això serà implantable a nivell de mercat?» En Genís va respondre: «No ho sé, però en Jaume, que és al públic, us ho pot dir.» Em van demanar que intervingués i vaig haver d’exposar el futur comercial real d’aquella solució.
La conclusió va ser agredolça: la solució tècnica era excel·lent, però el mercat no estava preparat per acceptar aquell canvi. Una prova comercial en supermercat ho va confirmar. Ara bé, el projecte d’R+D aplicada havia estat impecable; les dificultats tècniques identificades eren superables. El que vam descobrir és que hi ha una finestra temporal: el consumidor no hi és avui, però en un horitzó mitjà-curt s’hi adaptarà. I ara ho sabem amb dades, no amb intuïcions. Aquí rau la transferència real de l’empresa cap a la universitat: el coneixement del mercat, no la teoria.
— Com heu viscut la dimensió de les publicacions derivades del projecte?
— Com un valor afegit, orientat principalment a la universitat. Per a nosaltres, ha suposat cert prestigi en l’àmbit científic universitari, però no ha compromès en cap moment la confidencialitat dels nostres desenvolupaments. No hem tingut cap problema en aquest sentit.
— Noel té una presència internacional molt destacada. La borsa d’activitats del doctorat industrial (estades de recerca, assistència a fires) ha estat aprofitable en aquest sentit?
— Sí, la vam fer servir. A part de les visites a certàmens científics, vam aprofitar la borsa per assistir a fires internacionals i avaluar si el producte tenia recorregut en mercats exteriors. Cada empresa trobarà la seva utilitat particular, però és una eina que recomano explotar al màxim.
«La relació del nostre grup de recerca amb la Universitat de Girona ha canviat completament: avui som coneguts, ens podem trucar, podem fer projectes plegats.»
— Per quins motius recomanaríeu a d’altres empreses i titulats participar en un doctorat industrial?
— Ho recomanaria per tot: per la relació amb la universitat, per la relació amb els proveïdors, per la integració a l’empresa i, sobretot, pel descobriment de talent d’alt valor, que és el que la majoria busquem de manera constant.
En el cas de Noel, hi ha un encaix addicional que no és menor: el Pla de Doctorats Industrials s’alinea perfectament amb la nostra estratègia de sostenibilitat corporativa, que descansa en tres eixos —societat, persones i medi ambient— i el projecte els ha tocat tots tres. Mediambientalment, l’objectiu era precisament reduir el plàstic en els nostres envasos. En termes de persones, hem descobert i fidelitzat un talent d’alt valor —i subratllem fidelitzat, perquè és la part difícil. I des del punt de vista de la societat, hem construït una relació sòlida i duradora amb la Universitat de Girona, posant en valor una institució que aporta capacitat real d’R+D a la indústria catalana.
